Miscel·lània
En aquest número d’enguany de LA LLOCA,
anem a conèixer l’estructura de la població
d’Antella als voltants de la segona meitat del segle
XIX una vegada superades, aparentment, les primeres
convulsions de la primera meitat del segle
i les formulacions del nou estat liberal que “ no
democràtic”, ja que només una minoria molt restringida,
per l’efecte del vot censatari, podia exercir el dret a vot.
El liberalisme anava obrint-se pas, una vegada abolida
legalment el mil·lenari règim feudal, i anava promulgant-se
a nivell estatal la seua pròpia legislació. Llegir
PDF
L’intent del Cardenal Cisneros de convertir la
població musulmana en cristiana va estar contestada el 18 de desembre de
1499 amb la rebel·lió
de L’Albaicín, a Granada. El poder va reaccionarhi amb les conversions
massives al catolicisme tot
provocant una situació tensa i de pau precària.
Després, Carles I regnaria sobre la premissa de
facilitar la conversió, però problemes a l’altre
cantó de l’imperi li ho van impedir i va haver de
postposar una solució radical al conflicte, el qual
no tan sols no es va calmar sinó que va anar empitjorant. L’acusació
d’afavorir els Turcs es va
convertir en l’excusa ideal per reprimir i controlar els musulmans que poc
a poc veien com els
seus pactes i privilegis amb la monarquia anaven
caducant i no es renovaven; també cal destacar
la revolta de les Germanies, un escenari confús
en el qual es produeixen una sèrie de disturbis
superposats sense poder saber què va moure la
situació, si la disputa contra la noblesa amb els
moriscos dependents i sostenidors, o contra
l’Emperador; el ben cert és que el resultat fou la
conversió total i obligatòria dels musulmans anomenats des d’ara Nous
Convertits a la fe Cristiana. Llegir
PDF
Benjamí Cerdà Garcia i jo vam nàixer a Sumacàrcer el mateix any, el 1951;
ell a principis de juliol
i jo acabant març. Era la postguerra i el menjar
no sobrava, però ja no es patia la fam d’uns anys
abans. Sols hi havia 3 o 4 cotxes al poble, i els xiquets jugàvem lliures
pels carrers, encara de terra,
i pels barrancs. De menut Benja vivia a Darrecases,
el barri més alt del poble; jo a la part baixa, al costat del llavador.
Quan devíem tindre 5 o 6 anys inauguraren les
escoles noves, on ara és el Musical. Eren aules
amb uns finestrals molt grans. Amb un pati per
als xiquets i un altre per a les xiquetes, que aleshores anaven en aules
separades. Eren molt nombroses de més de 30 alumnes.
Devia ser l’any 1960 quan vingué un nou mestre
que li deien D. Hipólito. Era de Conca, molt treballador, i fundà una mena
d’acadèmia on estudiàrem el batxiller elemental una trentena d’infants,
xics i xiques, entre els quals Benja i jo. Al
juny anàvem a examinar-nos a l’institut de Xàtiva,
l’únic que hi havia a part dels de València.
Llegir PDF
Les persones creixem, madurem i ens desenvolupem com a individus
diferenciats, tant en l’aspecte
personal i social com en el professional, ajudats,
entre d’altres factors, pel suport i l’enriquiment
en coneixements i experiències que ens aporten
la família, els amics i amigues i les relacions socials
en general.
Aquest llarg procés, que de fet dura tota una vida,
ens portarà, amb tota mena de vicissituds, a aconseguir una relativa
satisfacció humana i professional que, certament, serà diferent en cada
persona,
però socialment considerada en la majoria dels
casos.
Si a les persones que pateixen alguna malaltia
mental, a més d’haver de suportar aquesta pesada
càrrega, els hi posem tot tipus de dificultats perquè
no puguen tindre un accés sense cap restricció a
aquest contacte fonamental amb el medi social,
els estem condemnant a la soledat i a l’ostracisme,
a més de crear-los obstacles innecessaris perquè
puguen desenvolupar amb plenitud les seues capacitats. Llegir
PDF
El diumenge 22 d’abril de 2012 va ser un dia històric per al menut però encisador municipi d’Antella. Eixa jornada recuperava una tradició mil·lenària perduda cinquanta anys enrere. Una activitat fluvial que durant més de huit segles s’ha dut a terme a les conques del Xúquer i el Cabriol –i gran part dels rius de tot el món-, i que forma part de les senyes d’identitat del nostre poble. Sota un ambient plenament festiu, un autèntic riu de famílies i xiquets -mes de 15.000 assistents – vinguts des de tots els racons va poder assistir, per vegada primera en el segle XXI i després que en l’últim mil·lenni- no passarà ni un sol tronc per l’Assut des de 1968. Amb eixa primera conducció de pals pel sistema de peces soltes per aigües del Xúquer des de l’Estret fins a l’històric Assut, el poble d’Antella rescatava una tradició mil·lenària que des del segle XII fins a la segona meitat del XX ha estat present al nostre municipi riberenc. Una activitat econòmica que des de temps de la dominació musulmana fins a més enllà de la segona meitat del XX ha abastit de fusta, emprant els rius Xúquer, Cabriol i Túria, per a fer cases, mobles i barques, així com caixes de taronges, vaixells, palaus i castells. El poble Antella rendia així homenatge a uns hòmens -els ganxers i raiers -o ‘maeros’, com se’ls coneix a Antella- encarregats durant segles de conduir enormes ramats de fusta -fins a més de 100.000 troncs, segons algunes fonts-, des de les serralades de Conca en què naixen els rius Xúquer, Cabriol, Túria i Tajo, fins als seus centres de consum, situats 500 km aigües avall. I ho feien en durs i penosos viatges de fins a 8 mesos de recorregut fluvial duts a terme per quadrilles d’homes i xiquets, molts dels quals que ni tan sols sabien nadar. Llegir PDF