5.
Literatura.
(Pàgina 21 en l'edició de paper).
-
5.1 Avantpassats, Josep Micó Conejero.
En la pell verge de la natura
inestable, la
humanitat
-atemorida i mínimaassaja la supervivència.
Tot just ahir fou matèria inerta i ara intenta
dominar el paisatge, l’erosió del temps li fa sendes
al bosc, traces de sang que cercaran estrelles on
emparar-se de la incertesa dels dies.
>>>>Llegir
-
5.2 La flor més
antiga, Abel Dàvila Sabina i
Creure que li brotava dins la llavor com un record o
un país que naix nou llunyà d'enigma i bellesa. antiga
Tija de flor ofegada de llum.
>>>>Seguir
llegint
- 5.3 Arqueologia
anatòmica, Magda Añón Espet. Decebuda de moltes coses i
havent-ne reduïdes altres tantes, Boira encarava
els darreres anys de la seua vida. Havia tornat
altra vegada a aquella vella casa i la
inspeccionava. Davant, la mar. Darrere, la
pineda. Al mig, ella, mobles i pols. Del que
havia estat la seua habitació, penjaven uns
quants folis amb poemes, esgrogueïts pel temps.
L’armari de la roba. L’obrí. Uns patins, al
terra; perxes sense roba, esquelets eròtics de
fusta vella i en un racó, una caixeta: dins, uns
papers. Els agafà encuriosida i se n’eixí al mar
per llegir-los. >>>>Seguir
llegint
-
5.4 Paisatge rural, José Luís Arcos Luz.
Tornava de València en el trenet de la FEVE.
Quan deixava la ciutat, i el fil d'acer s'endinsava a
l'Horta, el paisatge es transformava. Els edificis de
la ciutat, donaven pas a les fàbriques i als polígons,
a les casetes menudes en mig del camp... i després ja
arribaven els pobles: Picanya, Torrent, ... i deixava
el fum i els cotxes per sentir-me un poc més prop de
mi. El paisatge es feia verd, el verd del taronger
que, en primavera, es pintava amb motes blanques de la
tarongina i, a la tardor, omplia la verdor d'un color
taronja, quasi daurat. Era un paisatge que no ens
cridava massa l'atenció... >>>>Seguir
llegint
|