5. Literatura.

(Pàgina 21 en l'edició de paper).

- 5.1 Avantpassats, Josep Micó Conejero.
En la pell verge de la natura inestable, la humanitat       -atemorida i mínimaassaja la supervivència.
Tot just ahir fou matèria inerta i ara intenta dominar el paisatge, l’erosió del temps li fa sendes al bosc, traces de sang que cercaran estrelles on emparar-se de la incertesa dels dies.
 
>>>>Llegir

- 5.2 La flor més antiga, Abel Dàvila Sabina  i  Creure que li brotava dins la llavor com un record o un país que naix nou llunyà d'enigma i bellesa. antiga Tija de flor ofegada de llum.   >>>>Seguir llegint

- 5.3 Arqueologia anatòmica, Magda Añón Espet. Decebuda de moltes coses i havent-ne reduïdes altres tantes, Boira encarava els darreres anys de la seua vida. Havia tornat altra vegada a aquella vella casa i la inspeccionava. Davant, la mar. Darrere, la pineda. Al mig, ella, mobles i pols. Del que havia estat la seua habitació, penjaven uns quants folis amb poemes, esgrogueïts pel temps. L’armari de la roba. L’obrí. Uns patins, al terra; perxes sense roba, esquelets eròtics de fusta vella i en un racó, una caixeta: dins, uns papers. Els agafà encuriosida i se n’eixí al mar per llegir-los.  >>>>Seguir llegint

- 5.4 Paisatge rural, José Luís Arcos Luz.
Tornava de València en el trenet de la FEVE. Quan deixava la ciutat, i el fil d'acer s'endinsava a l'Horta, el paisatge es transformava. Els edificis de la ciutat, donaven pas a les fàbriques i als polígons, a les casetes menudes en mig del camp... i després ja arribaven els pobles: Picanya, Torrent, ... i deixava el fum i els cotxes per sentir-me un poc més prop de mi. El paisatge es feia verd, el verd del taronger que, en primavera, es pintava amb motes blanques de la tarongina i, a la tardor, omplia la verdor d'un color taronja, quasi daurat. Era un paisatge que no ens cridava massa l'atenció... 
  >>>>Seguir llegint